La Júlia Domènech de 4t C i en Diego Alonso de 3r A van guanyar el premi al VII Concurs de relats de terror de la Marfà convocat per la biblioteca Salvador Allende. El lliurament de premis es va fer dijous 7 de novembre a la biblioteca després d'una sessió de narració oral a càrrec de l'Olga Cercós.
El relat "L'altre monstre" de la Júlia va ser el guanyador de la categoria joves de 13 a 16 anys i "Dispnea" d'en Diego Alonso va rebre l'accèssit.
El lliurament de premis es va fer a la biblioteca Salvador Allende dijous 7 de novembre.
Us atreviu a llegir-los?
Confiava que el monstre no vingués aquesta nit. Que degut a la brutal tempesta nevada a l'horitzó decidís quedar-se dins el cau. La porta s'obre a poc a poc i m'adono que desitjar a les estrelles no funciona. Ell torna. Primer la seva ombra, colossal i corcada que es retalla a les lleixes dels llibres d'en Teo. Una figura monstruosa, immensa i peluda que avança ràpidament per la meva habitació. Tanco els ulls perquè no vull veure, però l'olor m'arriba, tabac desgastat i llacunes fètides. Sento les seves passes més a prop i el seu pes sobre el meu llit. Segueixo sense mirar-lo perquè sé que passarà i perquè no vull. Vull que pari, però ell és fort, molt més fort que jo. Així que em quedo quiet quan de la seva boca surt el meu nom, diu que m'estima i que jo l'estimo a ell. Mentrestant la seva mà d'ungles afilades repassa les meves cuixes, entretenint-se a les ferides d'altres vegades. Arriba un moment en què no puc més i a l'obrir els ulls el veig, recolzat sobre meu i petonejant-me. Una escalfor recorre les meves cames, mullant el llit. I com tantes altres vegades crido el pare perquè em vingui a salvar. No contesta i sé que no és a casa, però ho intento perquè no puc més i perquè vull que pari. El monstre s'enfada i em pega, comença a dir-me insults que no conec però la manera com les diu m'espanta. Llavors arriba la pitjor part, la que no em deixa dormir a les nits i m'evita concentrar-me al cole. Em toca i em fa coses fastigoses que només he vist a les pelis de grans. A hores d'ara ni ploro, només somico en silenci, ell continua pel que semblen eternitats. En aquest moment em pregunto com ho fan els altres nens per viure amb el monstre, com suporten veure'l cada cap de setmana beguen amb el pare, com aguanten la mare dientlos de mentiders i buscadors d'atenció. Penso en el monstre, en les ferides i en els pares, en els nens que ara ploren, i com jo, somien un dia on els monstres visquin sota els llits, amagats dins l'armari i un petó de la mare el pugui fer desaparèixer.
La vida de l’Anna és un horror. No pot dormir i l’angoixa la persegueix les vint-i-quatre hores del dia i els set dies de la setmana. Els mesos transcorren i res no canvia. Quan intenta expressar els seus sentiments ningú l’entén: si no la prenen per boja, es pensen que fa broma. L’adolescent viu a Dispnea, una gran urbs que sura per l’oceà. Aquesta va estar construïda perquè no hi havia espai a les zones terrestres. El nivell del mar havia augmentat exponencialment les últimes dècades i, per consegüent, les costes havien quedat arrasades. El germà gran de l’Anna -amb qui es porta dos anys- sembla complagut i ignora els desastres que esdevenen al seu voltant. La major part del temps l’utilitza per remenar el seu telèfon mòbil. A ulls d’ella, s’ha fet dins la pantalla una vida paral·lela que l’omple més que la real. El pare i la mare no són feliços, però mai en parlen amb els fills per evitarlos malestar. La meitat del dia treballen a contra-rellotge per obtenir diners i, durant l’altra meitat, fan filigranes per cobrir tots els deutes que han anat acumulant. Quan l’Anna surt al carrer, li és obligat per llei posar-se una mascareta que filtra l’aire que respira i, de retruc, no la deixa parlar. L’ambient de la ciutat és tòxic. La població no dona importància a la comunicació i, vist des dels ulls de la jove, es comporta igual que un ramat de xais.
El president controla, fins i tot, allò que cadascú menja. Gairebé no hi ha plantes ni animals i els aliments són repartits per família setmanalment. A cada adult li pertoca una ració diària. A casa, l’Anna és l’encarregada de cuinar. La seva feina és molt senzilla: amb l’ajuda d’un ganivet extreu els aliments de l’envàs i els cou al microones. Tot seguit adverteix la resta de la família que el sopar està llest. Ella sempre comença a menjar la primera. Seguidament arriben els pares i, quan ja tots han acabat, el germà entra al menjador amb el telèfon a la mà. Un cop al llit, l’Anna reflexiona. Ella veu diàriament com la contaminació envaeix l’aire i ningú no diu res. La població és utilitzada per treballar a les fàbriques a canvi d’una quantitat insignificant de diners. És molt freqüent que la gent no suporti aquestes condicions i mori sense complir els quaranta anys. Els adults no tenen ganes de crear noves vides, ja que no poden ni mantenir-se ells mateixos. L’ambició d’alguns per guanyar més està conduint als altres a l’extermini. Els mesos transcorren amb monotonia. Per l’Anna cada dia és igual que l’anterior: semblen robots. Ella no pot més, acumula estrès i no té ganes de continuar lluitant. Té setze anys i ja ha perdut la il·lusió. Totes les persones són objectes al servei dels qui manen. Estan agonitzant abans de morir, sense ser conscients de la tortura que suporten dia rere dia. L’estil de vida que porten és inviable. El nombre de suïcidis o morts a causa de l’estrès i la contaminació incrementa. El president i els “amos” de les grans empreses necessiten gent treballant, per continuar augmentant la producció. 3 Atès l’augment desproporcionat de la mortalitat, el president llança un comunicat que es transmet a totes les cadenes de televisió, i a tots els dispositius electrònics. Explica que totes les joves entre quinze i trenta anys seran obligades a formar una família i tenir, com a mínim, un fill. En el cas que hi hagi alguna dona que arribi als trenta sense descendència, serà castigada treballant del que convingui a l’estat sense obtenir beneficis. A partir d’aquest dia, l’Anna carrega una obligació més a les seves espatlles. Els dies de sofriment i les nits d’insomni esdevenen la normalitat. L’Anna és presa d’una rutina de la qual no se sent part. Dispnea es va fent cada cop més irrespirable. Els pares envelleixen i, passats uns pocs anys, moren. Cada dilluns l’Anna va fins al cementiri per acompanyar els seus progenitors. A la tornada, ja no es veu ningú pel carrer, la pol·lució impedeix que els últims i esmorteïts raigs de sol es puguin contemplar. Se sent algú que camina amb velocitat al seu darrere. Unes mans fredes tapen els ulls de la noia i li treuen la mascareta. No entén què passa. L’endemà es desperta al bell mig del carrer, sense recordar el que li ha passat. Sent malestar... Transcorren els mesos i aquesta sensació augmenta. La jove s’adona que està embarassada i recorda la nit en què fou atacada. El dia arriba i l’Anna contempla horroritzada la criatura que ha engendrat. L’ésser no pren forma humana i està cobert d’esgarrifoses escates. Els tòxics que la mare acumula al seu cos han creat un monstre. Ella xiscla.
