Les Converses filològiques de Fabra són 915 textos breus, la major part dels quals van aparèixer al diari La Publicitat al llarg dels anys vint del segle XX. Malgrat que tenen un to divulgatiu i que s’adreçaven a públic de tota mena, Pompeu Fabra hi tractava amb molta finesa qüestions sobre la llengua, que van des d'aspectes fonètics fins a sintàctics, passant per qüestions lèxiques.
Per commemorar l'any Fabra, la comissió del Pla d'Escriptura penjarà cada setmana un resum d'una de les converses del mestre Fabra que ens poden fer reflexionar sobre l'estat de la llengua de fa un segle i el del català d'ara mateix.
Per la puresa de la llengua. Els castellanismes
Els castellanismes del català modern són incalculablement més nombrosos que no permet d’albirar un examen superficial de la llengua. N’hi ha que són ben fàcils de reconèixer, com és ara puesto, cuento, ruedo, mots que llur forma sola delata immediatament com a forasters. Però ja costen més de descobrir aquells que tenen una forma que pot ésser igualment catalana i castellana, com tonelada o bé aquells que han estat investits d’una forma catalana, com estribació. En el cas dels mots tonelada i estribació, per titllar-los de castellanismes ens cal posar esment que són derivats de tonel i estribo, com, en el cas d’un mot com hermós, en el fet que la pèrdua de la f inicial llatina és una transformació fonètica estranya al català, en el qual per consegüent un mot com formosus podia donar formós o fermós, però mai hermós, que no és sinó una catalanització del mot castellà hermoso. Però després hi ha, encara, castellanismes, com enterar, que solament ens són revelats per llur absència en els textos antics i pel fet de trobar-hi les idees que avui denoten expressades constantment per altres mots; castellanismes, doncs, la descoberta dels quals exigeix un estudi pregon de la llengua.
I, encara, sense sortir del lèxic, hi ha una classe de castellanismes més difícils de descobrir i que són potser els més humiliants. Són els que consisteixen, no en el manlleu d’un mot foraster, sinó en el canvi de significació d’un mot català sota la influència d’un mot castellà. Al verb lliurar, per exemple, li havem donat la significació de deslliurar, que té el verb castellà librar; al verb remetre, la significació de trametre, que té el verb castellà remitir.
Quan havem de traduir un mot compost, sovint no el sabem analitzar i el prenem tot fet del castellà: diem certament ocell i no ave, i paradís i no paraíso, però diem ave del paraíso. Això explica l’existència de tants mots compostos com cortaplumas, pararrayos, paracaídas, cumpleaños, rompeolas, pisapapeles, fiebre amarilla, paloma mensajera, nochebuena, tiro de pichón, ida y vuelta.
25 XI 1919
El fet de correspondre’s la terminació catalana -èixer i la castellana -ecer en alguns verbs com merèixer i comparèixer, en castellà merecer i comparecer, ha permès, mitjançant la substitució de ecer per èixer, d’introduir en el català un gran nombre de verbs en ecer sota una forma que dissimula llur procedència castellana. Prevalecer és, en català, prevaler; prevalèixer no és sinó el prevalecer castellà amb el canvi de ecer en èixer; és tan català com hermós o carinyós, que no són sinó els mots castellans hermoso i cariñoso amb el canvi de la terminació castellana oso per la catalana ós.
En el català modern trobem abundosament usats els següents verbs en èixer manllevats al castellà: adolèixer, carèixer, desvanèixer, favorèixer, florèixer, permanèixer, pertenèixer, prevalèixer.
Cadascun d’aquests mots híbrids té, en cada cas, el seu equivalent català: prevalèixer, prevaler; adolèixer, patir; pertenèixer, pertànyer; envanèixer, estremèixer, florèixer, envanir, estremir, florir; abastèixer, abastar; abasteixement, abast, abastament; abasteixedor, abastador, proveïdor; recrudèixer, recruar; recrudeixement, recruada; desfallèixer, defallir; acontèixer, esdevenir-se, arribar; aconteixement, esdeveniment; carèixer, mancar, freturar; favorèixer afavorir, favorejar; apetèixer, cobejar, apetir; permanèixer, romandre, sojornar; encarèixer, encarir, recomanar, preconitzar, exagerar; desvanèixer, esvanir, esvair, dissipar, esmortir.
Als verbs castellans terminats en currir, rumpir, batir i mitir (de la tercera conjugació) oposa el català verbs terminats en córrer, rompre, batre i metre (de la segona conjugació); per exemple, a incurrir, incórrer; a interrumpir, interrompre; a debatir, debatre; a emitir, emetre. En tots aquests verbs, però, constatem una tendència a fer-los passar de la segona conjugació a la tercera. Així, a cada moment veiem usades formes com incorreix, incorreixen, incorrim, incorriu, incorrís, incorrint, i àdhuc incorrir, en lloc de incorre, incorren, incorrem, incorreu, incorregués, incorrent i incórrer; interrompeix, interrompim, etc., en lloc de interromp, interrompem, etc.; debatim, debatiu, etc., en lloc de debatem, debateu, etc.; emiteix, emiteixen, emitim, emitís, emitit, etc., en lloc de emet, emeten, emetem, emetés, emès, etc.
Aquesta pertorbació és avui sortosament combatuda per la majoria dels escriptors. Seguint-los, hom traduirà concurrir, recurrir, incurrir, ocurrir, per concórrer, recórrer, incórrer, ocórrer, que hom conjugarà com el simple córrer; prorrumpir, interrumpir, per prorrompre, interrompre, que hom conjugarà com el simple rompre; combatir, debatir, abatir, així com el simple batir, per combatre, debatre, abatre, batre, que hom conjugarà com rompre o perdre; emitir, omitir, remitir, permitir, transmitir, admitir, per emetre, ometre, remetre (quan no per trametre), permetre, transmetre, admetre,que hom conjugarà com prometre o cometre.
29 XI 1919
El català formant noms abstractes mitjançant els sufixos esa, dat, ia, ança, etc., corresponents als castellans eza, dad, ía, anza, etc., la llengua tendeix a fer correspondre un derivat en esa a un derivat en eza, un derivat en dat a un derivat en dad, etc. Així veiem recular privadesa davant privança, saviesa davant sabiduria, solitud davant soledat. Anàlogament, entre els derivats verbals, veiem pronunciació tendir a eliminar pronúncia, duració durada, advertència, advertiment, i una munió de postverbals en o ocupar el lloc de derivats en ment.
Convé que els escriptors tinguin esment d’aquesta tendència per combatre-la, sense que això vulgui dir que en els casos en què els mots en concurrència siguin ambdós bons, com s’esdevé amb pronunciació i pronúncia o vivor i vivesa, calgui preferir sistemàticament el més allunyat del castellà.
30 XI 1919
Com no diem Baix la pell sinó Sota la pell, no havem de dir Baix les ordres, sinó Sota les ordres. El català en aquest punt és més acostat al francès i a l’italià que no pas al castellà. Comparem en francès: Servir sous les ordres de, Tenir sous sa domination, Passer sous silence, Être sous la protection de, Être mis en liberté sous caution, Affirmer sous serment, Sous promeses de, Sous ce prétexte. En italià: Aver sotto il proprio dominio, Sotto questo aspetto, Sotto la protezione di, Sotto pretesto di, Sotto forma di, Sottominaccia di, Ordiniamo sotto pena di morte.
1 XII 1919
Quan és causal, ço és, quan serveix per a unir a una proposició anterior una proposició en què es dóna la raó de ço que la primera afirma, pues no pot traduir-se per doncs. Dir Deu estar malalt doncs no ha vingut (traducció de Debe de estar enfermo pues no ha venido) és encara, malgrat la substitució de pues per doncs, incórrer en un castellanisme, puix que hom dóna al mot doncs una valor manllevada al pues castellà.
¡Com seria, doncs, de desitjar que una publicació com el Patufet, tan difosa entre els nostres infants, evités curosament aquest doncs, amb l’ús del qual està fent un mal que pot ésser irreparable!
2 XII 1919
Un dia m’escometia un periodista català demanant-me d’on ens havíem tret el mot assabentar, que ell jutjava, d’altra part, absolutament superflu, puix que ja tenim el mot enterar, que li semblava perfecte. Un altre dia llegíem en un diari madrileny una correspondència barcelonina en què l’autor feia saber als seus llegidors castellans que aquí ens dedicàvem a inventar paraules i posava com exemple el mot acomiadar, que no era, segons ell, sinó una imitació desgraciada del congédier francès... Assabentar i acomiadar són, no cal dir-ho, dos mots ja usats pels nostres escriptors medievals.
4 XII 1919
Quan, gent que fem la nostra cultura en castellà, transportem al català un llatinisme castellà que presenta una s situada entre dues vocals (a la qual el català pot fer correspondre una ss o una s), és natural que no sempre ensopeguem a donar-li la s que li pertany de portar segons la seva etimologia; i d’aquí prové el nombre considerable de mots d’origen erudit que pronunciem, i àdhuc escrivim sovint, amb ss en lloc de s i viceversa. Adhessió, cohessió, explossió, explossiu, exclussió, corrossiu, centèssim, mil·lèssim, centessimal, infinitessimal, apoteossis, crissis, assil, bassílica, nassal, entussiasme, Eussebi, Cèssar, Àssia (les grafies correctes són: adhesió, cohesió, explosió, explosiu, exclusió, corrosiu, centèsim, mil·lèsim, centesimal, infinitesimal, apoteosi, crisi, asil, basílica, nasal, entusiasme, Eusebi, Cèsar, Àsia); admisió, admisible, presió, impresió, agresió, agresiu, discusió, disolut, premisa, abscisa (les grafies correctes són: admissió, admissible, pressió, impressió, agressió, agressiu, discussió, dissolut, premissa, abscissa).
En els mots d’origen erudit, per a la recta escriptura de s i ss entre vocals, no havem, doncs, d’atenir-nos a la pronunciació, sovint defectuosa, sinó a l’etimologia, i a l’ortografia etimològica subordinar llavors la pronunciació.
5 XII 1919
No basta que combatem les grafies dolentes de la llengua escrita: ens cal combatre igualment les pronúncies errònies de la llengua parlada; no ens havem de contentar a escriure zona en lloc de çona, sinó que ens havem d’esforçar a pronunciar zona i no pas çona. Així mateix ens havem d’esforçar a pronunciar m i no pas n en mots com redemptor, redempció, consumpció, sumptuós, peremptori, i l doble i no pas l simple en mots com al·legar, il·lustre, col·legi, expel·lir, anul·lar.
6 XII 1919
Sota la influència del mot nada, que reuneix les dues valors de res i gens, ja alguns comencen d’usar res amb la valor de gens: que No tinc res sigui la traducció de No tengo nada, els porta a traduir No duerme nada per No dorm res. En el camí d’identificar el res català al nada castellà, al mateix temps que s’inicia aquesta tendència a reemplaçar gens per res, s’inicia també la tendència a abandonar l’ús de res en sentit positiu, ço és, traduint algo. Construccions com les següents, correctíssimes, són avui més aviat evitades:
«Car si res me manats que’ls diga, diré’ls ho.» Crònica de Jaume I.
INSTITUT Montilivi, Av. Montilivi, 125, 17003 Girona, Tel.: 972209458 Fax: 972209069 institutmontilivi@xtec.cat | Avís legal © 2024