Premi Sambori de la Demarcació del Gironès.
L'alumna Mercè Li De la Torre Prats, de 1r de batxillerat, ha quedat finalista en la fase Demarcació del Gironès al Premi Sambori organitzat per Òmnium Cultural, amb la narració titulada A punt de començar. El lliurament dels premis es farà de manera individual i presencial entre setembre i octubre de 2020.
Moltes felicitats, Mercè!
Aquí teniu la narració presentada.
A PUNT DE COMENÇAR
Es comença a sentir l’olor de les crispetes, les llaminadures i tot tipus d’aliments que conviden a menjar-ne a totahora, els crits dels nens joiosos i els seus pares disposats a consentir-los en tot i satisfer els seus desitjos; rialles que s'encomanen entre uns i altres, gent que troba coneguts i comencen a xerrar; parelles d’enamorats que simplement volen gaudir en companyia i d’altres disposats a enregistrar-ho tot i compartir-ho a les xarxes socials.
Diferents persones, amb un objectiu cada una, es troben sota una carpa vermella i blanca. De dimensions immenses i aguantada per una gran quantitat de cables d’acer inoxidable acull centenars d’espectadors i amb una entrada acollidora plena de bombetes que són signe d'alegria i diversió. A més, les banderoles ballen al pas del vent gèlid de l’hivern.
Abrics vermells, blaus, grocs i de tots colors es mouen d’un costat a l’altre i donen vida a l’ambient. Bufandes que abracen els colls dels nens i dels grans. Guants que cobreixen les mans, i gorres que tapen les orelles vermelles. Tots amb el delit que comenci l’espectacle tan esperat. Quan arriba el moment d’obrir les cortines, tots s’esvaloten, alguns una mica més que d’altres. Els acomodadors, ben vestits i maquillats, donen la benvinguda i un pamflet amb el nom de tots els artistes que actuaran. A mesura que passa el temps la gent va ocupant les grades de fusta, un pèl incòmodes, que formen un cercle. Els de davant de tot orgullosos comenten la sort que tenen d’estar tan a prop de la pista, i els que els ha tocat estar a les últimes fileres tenen l’esperança de no tenir cap persona gaire alta al seu davant que li tapi tots els números.
Continua el rebombori i també les cares felices d’estar dins d’aquest envelat espectacular. La gent comença a treure’s l’abric, les bufandes, els guants i les gorres; tenen sort que el fred no hagi entrat. El gest de fregar-se les mans, amb un somriure a la cara d’acontentament d’estar calents, es repeteix en diversos assistents. Els pares i mares obliguen a treure les peces de roba als seus fills, i ells amb desgana ho fan. Mentrestant, els treballadors ofereixen refrescos i menjar. L’ambient de felicitat es pot percebre: alguns envien els últims missatges als seus amics o familiars abans que comenci la funció; altres es fan fotos perquè tothom sàpiga que s’ho estan passant esplèndidament. I un fil de música omple l’atmosfera del gran envelat.
Van arribant els que sempre són últims i també es treuen les vestimentes. Se’ls pot veure un somriure d’orella a orella. L’espectacle deu estar a punt de començar.
Els minuts passen al ritme de la musiqueta. La temperatura puja, hi ha qui enceta el gest de ventar-se. Els nens amb els ulls ben oberts investiguen cada racó i el comenten amb els seus amics o els seus pares, no tenen temps d’estar pendents si tenen calor o no. A les últimes grades, cada vegada hi ha més gent que utilitza els pamflets per fer-se vent. El to de veu va pujant progressivament, potser per causa de l’alta temperatura. Es veu un espectador que decideix treure’s el jersei i quedar-se en samarreta. Sembla una onada, ara hi ha més persones que s’hi queden. I els petits comencen a tenir les galtes rosades i alguns adults també.
Les cares d’incertesa substitueixen les d’alegria. Això sí, els rostres dels treballadors tenen pintat un somriure permanent, encara que no sàpiguen per què no comença la sessió. Pintats de blanc, se’ls veuen gotes de suor baixant per les seves cares, passant pel costat dels ulls, que després es veuen obligats a fregar. Els nens, impacients, pregunten als seus pares què estan esperant i tots ells responen el mateix: no ho sabem. Les muntanyes d’abrics molesten uns i altres. El que li toca aguantar-los, pateix més calor. No para de caure la roba a terra, els espectadors no saben on posar-la.
En aquest precís instant, la impaciència regna entre el públic, ansiós perquè els artistes comencin la funció. No poden aguantar més la xafogor. La suor és amb tothom. L’ambient de felicitat, ara és desagradable. Les ferums corporals tapen les olors de les crispetes i les llaminadures. El menjar es va acabant i l’única manera de passar el temps és menjant. Els treballadors ja tenen la mateixa cara dels espectadors, la d’irritació. Cap d’ells pot donar informació del que està passant i no hi ha ningú que sigui l’encarregat o, si més no, ningú es fa responsable de la llarga espera.
Les sortides estan bloquejades i els acomodadors convencen el públic de quedar-se. D’aquesta manera, no hi ha cap corrent d’aire que pugui alliberar l’envelat de la pudor i del malestar de tothom. El concert comença quan els nadons decideixen plorar. Alguns adults també ho farien si no fos perquè ja no són bebès. La gent no para de parlar, no tenen res més a fer. Moltes cares són enlluernades pels mòbils. Es fa el que es pot per passar l’avorriment i l’enuig. Hi ha algunes persones que no paren de mirar el rellotge, que marca quaranta minuts de retard.
És insuportable, els cossos roents estan xops de suor. La gent intenta no tocar els altres, però és gairebé impossible evitar-ho, ja que estan completament anxovats. Alguns, farts d’esperar i aguantar la calor, s’atreveixen a treure’s la samarreta, es queden nus de la part de dalt. Els infants segueixen els actes dels grans. La quantitat de roba per aguantar augmenta i no hi ha espai on deixar-la. És així com les primeres peces de roba surten volant. Les queixes dels que les reben comencen. La tensió entre el públic creix: gent horroritzada de veure’n d’altra despullada i altres que exigeixen saber una resposta.
Passades tres hores, els pantalons també surten volant per sobre dels caps dels espectadors. De totes maneres, n’hi ha alguns que segueixen vestits de cap a peus, es resisteixen a la calor enganxosa. Les begudes vessades pel damunt serveixen per refrescar els cossos acalorats. No només els nadons ploren, sinó que en aquest instant els grans també ho fan, de desesperació, vers la situació repugnant. Diverses persones d’edat avançada s’angoixen i necessiten estirar-se, però no hi ha lloc on puguin fer-ho.
Arribat a un cert punt, tothom es troba despullat, només amb roba interior. La respiració és pesada, dificultosa. No hi ha qui pugui seguir d’aquesta manera. Les bateries dels mòbils s’esgoten, incrementa el nombre de gent exhausta per la peculiar situació. A més, a causa dels refrescos, tot està llefiscós pel sucre.
Sense cap esperança perquè comenci la funció, el soroll va desapareixent. És estrany, però la incertesa provoca un efecte paralitzant, ningú sap com reaccionar. Les veus paren de sentir-se, a poc a poc, mentre que la música d’ambient es continua sentint amb el ritme d’alegria del principi. Els nens, fatigats, van tornant al seu lloc. És com si s’haguessin baixat les revolucions d’una màquina o que l’olla de grills passés a ser-ne una sense els mateixos grills. Tots s’asseuen i miren cap endavant amb els ulls esbatanats i els braços caiguts al costat dels cossos nus. Una hipnotització conjunta és present entre els espectadors. Un d’ells es comença a vestir, encara que continuï fent aquella calda insuportable. En cadena, en efecte dòmino, els altres fan el mateix: es tornen a posar la samarreta, els pantalons, l’abric, les bufandes, els guants i les gorres plens de brutícia, sense fixar-se si són seus o d’un altre.
Les seves cares són neutres i els ulls segueixen oberts com unes taronges, sembla que no parpellegen. Ara tot el públic està vestit de roba bruta per les begudes i la suor, però ningú mostra cap rebuig. Ningú diu ni mu, no interactuen entre ells. Es queden en aquella postura durant un llarg instant, fins que un home s’aixeca i es dirigeix cap a la sortida. Com ha passat abans, els altres fan el mateix. Grups de persones es dirigeixen a les dues portes, amb un ritme monòton. El primer de cada fila fa el simple gest d’apartar la cortina, ara desbloquejada pels acomodadors també abduïts, i surt d’aquella carpa seguit pels altres espectadors.
Passa una llarga estona fins que tothom aconsegueix sortir de l’envelat. Com si no hagués passat res les parelles i les famílies tornen cap a casa. Tots recuperen el somriure a la cara com per art de màgia: s’ha acabat l’espectacle. Cau el teló.
INSTITUT Montilivi, Av. Montilivi, 125, 17003 Girona, Tel.: 972209458 Fax: 972209069 institutmontilivi@xtec.cat | Avís legal © 2024